Que la noche te venga sola

Y en pocas palabras, me gustaría contártelo todo, del principio al final. Me gustaría contarte que siento cuándo me despierto, qué sueño y a qué huele el café por las mañanas. Tan solo te diría de qué color me pondré hoy los calcetines. Te diría la más sabia de las tonterías que nunca haya pensado. Me quedaría sentada en un banco mirando como pasean las palomas, como los turistas toman el sol y en qué pienso cuándo ya no te pienso más de lo que nunca hubiera querido.

Creo que las noches se hacen más cortas, que el sueño es más tranquilo y que la música tiene otro sabor. Por las noches ya no te espero ni cuento las estrellas que en la ciudad no se pueden ver. No quiero oler nada que me pueda recordar a un pedazo de ti no quiero volver a querer a nadie como pensé que te querría. No quiero pasear por las calles dónde pasaba contigo hablando de las anécdotas más irrelevantes que nunca nadie se hubiera imaginado.

Quiero que te sientes delante mío, me digas que te ha pasado y que se te pasa por la cabeza cuándo alguien te dice lo que tienes que hacer. Por qué ya no me lloras, ni me cuentas, ni me susurras? Por qué no me dices, no me suplicas, ni me ríes? No estás aquí ya... O es que tal vez nunca hayas existido y eres tan solo un susurro que aparece algunas noches en mis sueños.

B de Barcelona I

Carrer Comerç. Passes i no hi ha res. Ningú. 9.30 de diumenge i no hi ha absolutament cap moviment ni tampoc cap soroll. Només sents la teva pròpia respiració. I la seva. I la d'ell, i la d'ella i del noi del seu costat. Observes bé des de lluny. Des de una distància prudencial com per què ningú pensi que aquesta situació t'inquieta. Fa mala olor i fred. Però ells cada cap de setmana dormen a terra entre cartons i brutícia. Mires de reull cada dia que passes. Ja no t'inquieta perquè forma part del paisatge i si no hi fos, seria estrany tot plegat.

Però en el mateix carrer també observes un aparador ple de vestits d'alta costura. Són de diferents colors. A dins, malgrat la foscor de l'establiment, es veu tot ple de vestits gairebé uns iguals que els altres. Hi ha un maniqui a l'aparador amb el preu del vestit al costat dels peus. Imagineu-vos qualsevol xifra desorbitant. És aquest el seu preu. Més endavant, hi ha un parell de botigues de vés a saber què. Però tot està ben tancat.

Al migdia, però tot canvia lleugerament. Només canvia un petit detall. Ara està ple de gent fent el vermut, dinant o prenent alguna cosa en algun dels restaurants més sibarites de la ciutat. Però ben a prop a pocs metres del vermut i les olives d'algú, hi ha algú col·locant bé els cartrons. Aquell hipsterisme que rodeja tot l'ambient es fa miques quan en qualsevol racó de la zona hi ha famílies que han de dormir a terra i improvisar una casa amb quatre cartrons. La pregunta és, llavors, cosmopolites en quin sentit?

Remoure-ho tot

Tant de bo se t'estiguin remuguent els budells tan fort com a mi. I que tinguis tants dubtes que vulguis frenar que vulguis tornar a començar. Que no només siguin somnis premonitoris. Que això sigui la veritat.

... I que per fi em donin la raó!

Llibertat

Llibertat per poder acceptar que és que sí quan ja feia temps que no.
Llibertat per poder deixar de dir-te res.
Llibertat perquè desapareguis.
Llibertat per fugir.
Llibertat per poder omplir mil pàgines amb els meus pensaments.
Llibertat per tornar a refer-ho i construir de tot.

Tant de bo tingués el valor i el coratge per poder-ho fer.
Tant de bo tingués forces per refer.

Llibertat és refer-ho tot de nou.

Alguna cosa està a punt de canviar, però és sorpresa

No pensar és difícil. Quan penses en no pensar, ja hi penses i la lies. Només penso en el que no es mereix ningú, en les equivocacions i ultimament, en el futur.

Construir a base de detalls

Quan et fas una mica gran te n'adones que la majoria de decisions que has de prendre o de coses que et passen no són de blanc o negre. Tot és més complicat i te n'adones que la vida està plena d'escales de grisos i que no és tan fàcil com a les pel·lícules.

No és un "si" o un "no", és un "potser", un "ja veurem", un "no ho tinc clar" o un "no sé sincerament". Les inseguretats estan sempre presents en la nostra vida. No sabem si prendre una actitud o una altra ens pot dur a diferents situacions, a diferents fins. Però sabeu què penso? Que estem formats per un final i que per arribar allà tenim molts camins a prendre. Destí? Realment és una pregunta difícil. No és questió de saber si el destí existeix o no. És anar-lo forjant poc a poc per arribar a aquest final que poc a poc anem escrivint nosaltres mateixos. És a dir, tot plegat és com construir una casa. Posar a la porta una estoreta de l'Ikea "Bienvenido a la República Independiente de mi casa" no canviarà la casa però el que si pot canviar la casa és que pintis la paret de color verd, vermell o blanc. Al final amb aquestes cosetes que anem forjant al final sortirà una casa d'una manera o d'una altra i tindràs una idea sobre la teva casa o una altra.

El millor de tot plegat és disfrutat d'anar decorant la casa, d'anar canviant el color de les parets, de canviar de mobles i de tant en quant (per no dir sovint) netejar-la.

Fine.

El 14 d'octubre de 2012 escrivia una entrada que ara mateix ni recordava. Portava poc més d'un mes a Milà i me n'adonava de certes coses. Avui, és 20 de gener de 2013 i ja torno a estar a Barcelona. El meu Erasmus ha acabat i les coses han canviat molt. 

He crescut molt personalment, m'he enfrontat a coses que mai m'hagués esperat trobar-me, he vist les coses d'un altre punt de vista, he conegut maneres de veure la vida, he estat vivint milers d'experiències al màxim, he experimentat la diversió en estat pur, m'he conegut a mi mateixa al màxim, he sapigut quines són les pors més grans de la meva vida i el que em fa feliç, sé el que és trobar a faltar de veritat, he pogut conèixer gent de llocs tan diferents, i he fet que l'italià, Itàlia i Milà formin part de la meva vida.

Ha estat una experiència que mai oblidaré i que ara des de casa, puc valorar més que mai. Sóc com sóc per milers d'experiències que he viscut, per les persones que he conegut, però i ara en part, també a aquest Erasmus, l'experiència que he viscut. El fet d'haver estar lluny de casa, lluny dels teus amics, del teu dia a dia, haver-te de crear una nova rutina, però conèixer gent que t'omplen, que et saben omplir, que et saben consolar i que són part ja de la teva vida. Les festes Erasmus, siguin com siguin, siguin on siguin, que demostren la felicitat dels Erasmus, que demostren la vitalitat de tots nosaltres i que et fan oblidar totes les penes i disfrutar a tope dels moments fora de casa. 

He viscut moments difícils, moments insuperables, moments casolans, moments indescriptibles, no puc explicar el meu Erasmus, no puc dir-vos l'acumulació de sentiments que he tingut, l'únic que sé és que el que s'ha de fer és viure, viure com si fos el teu ultim dia al món.