Que la noche te venga sola

Y en pocas palabras, me gustaría contártelo todo, del principio al final. Me gustaría contarte que siento cuándo me despierto, qué sueño y a qué huele el café por las mañanas. Tan solo te diría de qué color me pondré hoy los calcetines. Te diría la más sabia de las tonterías que nunca haya pensado. Me quedaría sentada en un banco mirando como pasean las palomas, como los turistas toman el sol y en qué pienso cuándo ya no te pienso más de lo que nunca hubiera querido.

Creo que las noches se hacen más cortas, que el sueño es más tranquilo y que la música tiene otro sabor. Por las noches ya no te espero ni cuento las estrellas que en la ciudad no se pueden ver. No quiero oler nada que me pueda recordar a un pedazo de ti no quiero volver a querer a nadie como pensé que te querría. No quiero pasear por las calles dónde pasaba contigo hablando de las anécdotas más irrelevantes que nunca nadie se hubiera imaginado.

Quiero que te sientes delante mío, me digas que te ha pasado y que se te pasa por la cabeza cuándo alguien te dice lo que tienes que hacer. Por qué ya no me lloras, ni me cuentas, ni me susurras? Por qué no me dices, no me suplicas, ni me ríes? No estás aquí ya... O es que tal vez nunca hayas existido y eres tan solo un susurro que aparece algunas noches en mis sueños.

B de Barcelona I

Carrer Comerç. Passes i no hi ha res. Ningú. 9.30 de diumenge i no hi ha absolutament cap moviment ni tampoc cap soroll. Només sents la teva pròpia respiració. I la seva. I la d'ell, i la d'ella i del noi del seu costat. Observes bé des de lluny. Des de una distància prudencial com per què ningú pensi que aquesta situació t'inquieta. Fa mala olor i fred. Però ells cada cap de setmana dormen a terra entre cartons i brutícia. Mires de reull cada dia que passes. Ja no t'inquieta perquè forma part del paisatge i si no hi fos, seria estrany tot plegat.

Però en el mateix carrer també observes un aparador ple de vestits d'alta costura. Són de diferents colors. A dins, malgrat la foscor de l'establiment, es veu tot ple de vestits gairebé uns iguals que els altres. Hi ha un maniqui a l'aparador amb el preu del vestit al costat dels peus. Imagineu-vos qualsevol xifra desorbitant. És aquest el seu preu. Més endavant, hi ha un parell de botigues de vés a saber què. Però tot està ben tancat.

Al migdia, però tot canvia lleugerament. Només canvia un petit detall. Ara està ple de gent fent el vermut, dinant o prenent alguna cosa en algun dels restaurants més sibarites de la ciutat. Però ben a prop a pocs metres del vermut i les olives d'algú, hi ha algú col·locant bé els cartrons. Aquell hipsterisme que rodeja tot l'ambient es fa miques quan en qualsevol racó de la zona hi ha famílies que han de dormir a terra i improvisar una casa amb quatre cartrons. La pregunta és, llavors, cosmopolites en quin sentit?